Passen i corren les estacions. Com una criatura només la música creix, tot s'apaga lentament amb la brasa de les arengades cuites, país de nit. Les fulles de les carxofes han tret el suc i assequen l'olor de la magrana esclatada. La música creix, a poc a poc, com un infant que aprèn el món, que aprèn el cel i la terra, l'aigua i la pluja, i la remor llunyana esdevé infantigada, és realitat.
Sents com creix el cel? A ritme coix, ara sí ara hi torna, esdevé foc i s'endú la pols eixuta. Saps que hi ets perquè neixes en el passeig de les campanes.
La atemporalitat ens fa inhumans.




 Bournovalia by aixumorà